El ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, ha presidit avui, a l'Auditori Nacional, l'acte anual d'homenatge a les víctimes del Cop de 1936, la Guerra d'Espanya i la Dictadura, en el qual han estat lliurades 22 declaracions de Reconeixement i Reparació a persones i col·lectius que van sofrir repressió, assassinat o exili durant aquesta etapa històrica del nostre país.
En aquesta trobada, s'ha reconegut, entre altres figures, a dones com la mallorquina Aurora Picornell, símbol de la lluita obrera i el compromís feminista; al poeta José Bergamín, obligat a més de tres dècades d'exili per les seves idees; l'Associació Amical de Mauthausen, per la seva enorme contribució al rescat de la Memòria Democràtica, o l'asturià Cristino García Granda, nascut en Gozón que va ser un sindicalista, militant comunista espanyol, guerriller antifranquista i membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, declarat Fill Predilecte d'Astúries en 2022.
A continuació es mostren les biografies de les 22 declaracions de Reconeixement i Reparació atorgades pel Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica:
CRISTINO GARCÍA GRANDA
Nascut en Gozón (Astúries), va ser un sindicalista, militant comunista espanyol, guerriller antifranquista i membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. Durant la guerra d'Espanya va participar activament en diferents combats, aconseguint pels seus mèrits el grau de tinent en el XIV Cos d'Exèrcit Guerriller. En 1939 després de finalitzar la contesa, es va exiliar a França, on va ser reclòs en un camp d'internament. Durant la Segona Guerra Mundial va participar en la resistència francesa al capdavant de la 158a Divisió de l'Agrupació de Guerrillers Espanyols, amb el grau de tinent coronel. Condemnat a mort, al costat de nou dels seus companys, després d'un consell de guerra sumaríssim, en la matinada del 21 de febrer de 1946 va ser afusellat en les tàpies del cementiri municipal de Carabanchel Baix, on va ser enterrat.
AURORA PICORNELL FEMENIAS
Nascuda a Palma, líder sindicalista i costurera de professió, va ser una dona compromesa amb la lluita de la classe treballadora i per la igualtat de les dones. Pionera en l'organització i celebració del Dia de la Dona Treballadora, celebrat per primera vegada a Espanya a la Casa del Poble de Palma el 8 de març de 1934. Sobrenomenada La Passionera mallorquina, va anar durant la Segona República una de les més destacades dirigents del Partit Comunista a Mallorca. Després del cop d'estat de 1936, membres dels revoltats a Mallorca la van capturar i van torturar. Aurora Picornell va ser afusellada al costat d'altres dones, conegudes com els Roges donis Molinar, la vespra del dia de reis de 1937. Tenia 24 anys.
FRANCISCO RODRÍGUEZ BETANCOR
Natural de Las Palmas de Gran Canaria, mecànic electricista i membre de la UGT, va participar en la constitució de l'Agrupació Socialista dels Plans d'Aridane en 1931. Elegit alcalde d'aquesta localitat el 12 de març de 1936, en triomfar el cop d'estat del 18 de juliol va fugir a les muntanyes al costat de diversos regidors i militants socialistes. Va ser detingut al novembre d'aquest mateix any, empresonat en Els Plans i afusellat en la pineda de Fuencaliente. La seva exhumació, en 1994, va ser la primera exhumació judicial realitzada a Espanya durant l'etapa democràtica.
LES 15 ROSES DE GRAZALEMA
Salut Alberto Barea, Catalina Alcaraz Godoy, Isabel Atienza Gómez, Jerònima Barea Rincón, María Josefa Barea Rincón, Teresa Castro Ramírez, Ana Fernández Ramírez, Cristina Franco Domínguez, Josefa de Jesús Gómez Pérez, Lolita Gómez, María Josefa Nogales Castro, Teresa Menacho, Antonia Pérez Vega, María Isabel Román Montes, Natividad Vílchez, pageses, ramaderes i teixidores de llana, no afiliades a cap partit o sindicat, van ser detingudes i interrogades. En negar-se a donar informació sobre els seus familiars, van ser empresonades pels falangistes, violades, rapades, obligades a beure oli de ricí i passejades. Juntament amb el nen Francisco Peña, el Bizarrito van sofrir tortures, per a ser finalment afusellades en el km 57 de la carretera de Ronda. Va ser al febrer de 1937.
RAMON RUBIAL CAVIA
Nascut en Erandio (Bizkaia), va ser president del PSOE des de 1976 fins a la seva mort i president del Consell General Basc en l'etapa preautonòmica. Va ingressar en el sindicat metal·lúrgic d'UGT en1920, passo a militar en les Joventuts Socialistes i el PSOE en 1922. Des de llavors es va convertir en un destacat activista de la causa obrera. Va combatre en la guerra d'Espanya en el front del Nord, sent capturat l'1 de novembre de 1937 a Bilbao i condemnat a mort, pena que li va ser commutada per trenta anys de presó. Va estar presoner en diverses presons i penals durant gairebé dues dècades. Va ser excarcerat el 23 d'agost de 1956. Després de l'arribada de la democràcia, va ser senador per Bizkaia i un dels principals referents del socialisme espanyol de la recent etapa democràtica.
JULIA HIDALGO ARGÜESO
Natural de Sanlúcar de Barrameda. Es defineix a si mateixa com a mare, àvia, feminista i comunista. Va arribar a Madrid per a estudiar Ciències Polítiques, carrera que es va truncar per les detencions i l'exili. Va ser abans de res una lluitadora antifeixista durant la dictadura franquista. Detinguda per la Brigada Polític-Social, torturada en la Direcció General de Seguretat, víctima de Billy el Nen i empresonada en la Presó de Dones de Carabanchel en la dècada dels 70. Després de sortir de la presó, es va exiliar a París i Londres durant un any i mig. En una de les seves tres detencions va ser processada per sedició a l'estat amb una petició fiscal de vuit anys de presó. Dirigent del PCE i Esquerra Unida ha destacat a més per difondre l'obra i figura de María Teresa León.
VÍCTOR DÍAZ- CARDIEL
Nascut en Fuensalida (Toledo), obrer metal·lúrgic, històric militant del Partit Comunista d'Espanya des de 1956. Per la seva activitat política va ser empresonat durant la dictadura franquista i va passar nou anys a la presó, de 1965 a 1974. En les primeres eleccions generals després de la dictadura, va ser candidat per Madrid al Congrés dels Diputats. Així mateix va ser secretari general del Partit Comunista de Madrid durant la Transició. Participa en Esquerra Unida des de la seva fundació en 1986, i va ser secretari d'organització, membre del seu Consell Polític i de la seva Presidència. Actualment, és el portaveu de la Plataforma per un Centre per a la Pau i la Memòria en l'antiga presó de Carabanchel.
MARÍA JOSÉ PICÓ ROBLES
Es presidenta de l'Associació de Víctimes d'Alacant: Bebès Robats i Adopcions Irregulars. Cerca a la seva germana bessona, desapareguda a l'Hospital d'Alacant al març de 1962. Durant la segona nit després del part, una infermera li va comunicar a la seva mare que una de les nenes estava “malita” i, unes hores més tard, que havia mort. María José va iniciar la cerca de la seva germana en 2011. El fiscal de menors, davant les nombroses irregularitats i absències en els registres, va dictar ordre d'exhumació. Cap de les restes oposades va coincidir amb l'ADN dels pares de María José. Malgrat això, es va arxivar el cas. María José és, des de l'associació de víctimes d'Alacant, una incansable lluitadora en defensa de l'esclariment de les nenes i nens sostrets a Espanya.
JOSÉ BERGAMÍN GUTIÉRREZ
Natural de Madrid, escriptor, la seva obra literària és la més extensa i diversa dels membres de la Generació de la República, denominació que preferia a la de Generació del 27. Comprèn aforismes, assaig, poesia, teatre i articles literaris i polítics en premsa. A això cal afegir la seva extraordinària labor com a editor de llibres (Edicions de l'Arbre, a Espanya, i editorial Sèneca, a Mèxic) i de revistes, com “Cruz i Raya”. El seu compromís amb la II República era manifest. Al juliol de 1936 va ser president de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i agregat cultural en l'Ambaixada espanyola a París, on es va ocupar de buscar suports morals i financers per a la República. En finalitzar la guerra s'exilia a París, posteriorment a Mèxic, Veneçuela i l'Uruguai, on va ser professor i va continuar vinculat amb el Moviment Mundial dels Partidaris de la Pau. Després del seu retorn a Espanya en 1958, va tornar per segona vegada a l'exili parisenc en 1963 per haver signat una Carta d'Intel·lectuals en Suport als Miners Asturians en Vaga i publicat articles contra el règim de Franco a Caracas. Després de 31 anys d'exili, torna definitivament en 1970 i mor a Sant Sebastià en 1983.
MARÍA VÁZQUEZ SUÁREZ
Nacida en Vilaescura, Orense), va ser una mestra gallega que amb l'arribada de la República es va identificar amb la reforma pedagògica. Va col·laborar amb la Lliga Internacional de Dones Ibèriques i Hispanoamericanes i l'Associació de Dones Republicanes. En 1933 es va incorporar a la FETE - UGT. Va participar en campanyes i mítings amb discursos centrats en polítiques educatives i la defensa dels drets de les dones. Amb el cop d'estat del 18 de juliol de 1936 va ser detinguda a La Corunya acusada de defensar l'escola laica i l'amor lliure. La van traslladar a la presó de Pontedeume i el 19 d'agost va ser afusellada en una platja de Miño. La seva casa va ser saquejada i els seus llibres cremats. Tenia 42 anys.
JUSTÍCIA DEMOCRÀTICA
Justícia Democràtica va ser una associació de jutges, fiscals i secretaris judicials d'Espanya, que es va donar a conèixer en 1971 de manera anònima i clandestina durant la dictadura franquista. Agrupava dels membres de la judicatura de creences democràtiques i tenia com a objectius implantar l'estat de dret a Espanya i democratitzar les estructures de l'administració de justícia. Va tenir els seus orígens a Barcelona en 1971, però es va constituir formalment en 1972, a casa del magistrat madrileny Clement Auger, en una reunió a la qual van acudir juristes com Jesús Chamorro, Carlos Jiménez Villarejo, Fernando Ledesma, José Antonio Martín Pallín i José María Mena, entre altres. Més tard es van incorporar uns altres com a Perfecte Andrés Ibañez, Cándido Conde-Pumpido, Juan Alberto Belloch o M.ª Teresa Fernández de la Vega. Justícia Democràtica es va dissoldre després de l'aprovació de la Constitució de 1978. Aquesta organització clandestina va servir d'antecedent directe per a la creació, amb l'arribada de la democràcia, d'associacions de caràcter progressista en la judicatura i la fiscalia, com a Jutges per a la Democràcia i la Unió Progressista de Fiscals.
JOSE MARIA DE PLANS PASTOR.
El PARE PLANS Va néixer a Madrid en 1906. Va ser un jesuïta espanyol, el més conegut dels “capellans obrers” d'Espanya. Va passar de ser un confessor pròxim al franquisme a viure des de finals de 1955 en una barraca del Pou del Tio Raimundo, un popular assentament xabolista de Vallecas, dedicant la seva vida a la transformació social del barri obrer. Va impulsar cooperatives elèctriques per a portar llum a milers de famílies, va promoure la millora d'infraestructures d'aigua, escoles, habitatges de bloc en substitució de barraques i va col·laborar amb els moviments obrers en les lluites socials i per la volta de la democràcia. El seu contacte directe amb els desheretats va canviar la seva perspectiva i va acabar afiliant-se a Comissions Obreres i al Partit Comunista d'Espanya (PCE), protagonitzant moments icònics com un míting a Vallecas en 1977 amb el puny enlaire. Malgrat el seu compromís polític amb el PCE, va mantenir la seva condició de sacerdot jesuïta fins al final dels seus dies. El Pou del Tio Raimundo i el Pare Plans constitueixen un referent especial del paper que van exercir els capellans obrers i els moviments veïnals en la conquesta de la democràcia.
AMICAL DE MAUTHAUSEN I ALTRES CAMPOS I DE TOTES LES VÍCTIMES DEL NAZISME A ESPANYA
L'Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme d'Espanya va néixer l'any 1962 impulsada clandestinament per antics deportats republicans espanyols (com Joan Pagès —el seu primer president—, Amadeu López Arias, Eliseu Villalba o Joaquim Amat-Piniella) amb el suport de l'associació francesa Amicale de Mauthausen. Legalitzada en 1978 agrupa dels ex deportats republicans dels camps de concentració nazis, així com als familiars i amics, tant dels supervivents com dels deportats assassinats en els camps. L'associació representa als deportats d'aquest camp austríac i de tots els camps de l'III Reich, encara que pren el nom de Mauthausen per ser el camp al qual van ser deportats més espanyols. És destacable la seva intensa labor a favor de la memòria dels qui van viure i van lluitar durant la guerra d'Espanya abans de passar la davantera catalano-francesa, cap a l'exili, i més tard van sofrir deportació als camps nazis.
LUIS ALTOLAGUIRRE BOLÍN
Nascut a Màlaga, germà de l'escriptor Manuel Altolaguirre. Pertanyia a una família hisendada, religiosa i conservadora. S'havia presentat a les eleccions de febrer de 1936 al Congrés dels diputats pel partit Aliança Agrària Espanyola integrat en la CEDEIXI encara que no va aconseguir escó. Juntament amb José María Hinojosa i quaranta-sis detinguts més van ser portats davant el mur del cementiri de Sant Rafael i afusellats el 22 d'agost de 1936 per un grup de milicians que acabaven d'assaltar la presó provincial. Tenia 32 anys.
EMÍLIA GRAÑA RAMOS-SABUGO
Nascuda a Vigo, té 79 anys i no ha oblidat com va descobrir la desigualtat sent una nena, en els anys 50. Després de passar la seva infància a Vigo, es va anar a estudiar a Madrid i va cursar Ciències Polítiques a la Complutense, on va conèixer als qui serien companyes de lluita en el Moviment Democràtic de les Dones del qual és cofundadora amb Cristina Almeida i Paca Sauquillo Participó en la primera manifestació feminista, en la dècada dels 70. Va estar detinguda tres dies per tenir a la seva habitació un llibre de Wilhelm Reich sobre sexualitat femenina. L'obra no estava prohibida, però el règim considerava aquestes idees perilloses.
MODEST BLANC AMOR
Nascut a Orense, escriptor i periodista en gallec i en castellà. En 1919 va emigrar a Buenos Aires (Argentina), on va prendre part activa de la Federació de Societats Galegas. De tornada a Espanya va contactar amb la Generació del 27 i va conèixer a Federico García Lorca. Durant la Guerra va defensar la causa republicana. Va tornar a Espanya en 1965. La seva última etapa va ser molt fecunda, malgrat ser relegat per la cultura oficial del tardofranquismo a causa dels seus posicionaments d'esquerra, el caràcter crític de la seva obra i la seva homosexualitat, que apareix de forma destacada en els poemaris eròtics publicats pòstumament com Ars Amandi. Va estar vinculat al capdavant d'Alliberament Homosexual Galego i va ser membre numerari de la Reial Acadèmia Gallega. Va morir a Vigo en 1979.
TORIBIO MARTÍNEZ CABRERA
Nascut en Andiñuela de Somoza (Lleó), va ser un militar espanyol que va aconseguir el grau de general i va romandre lleial a la Segona República durant la Guerra d'Espanya. Governador Militar de Cartagena, va evitar la revolta de la plaça, seu de la marina republicana. Al novembre de 1936 va ser nomenat cap de l'Estat Major Central de l'Exèrcit republicà, exercint un paper rellevant en l'organització militar republicana. Després de la victòria franquista, va ser detingut, sotmès a un consell de guerra i condemnat a mort. Va ser afusellat a Paterna (València) el 23 de juny de 1939, víctima de la repressió franquista.
JOSÉ MARÍA HINOJOSA LASARTE
Va néixer al poble malagueny de Campillos, fill de terratinents amb profundes conviccions religioses, es va llicenciar en Dret entre Granada i Madrid, però va anar a Màlaga on va entaular amistat amb Emilio Prados i Manuel Altolaguirre. Amb ells va dirigir la revista Litoral, entorn de la com es van acabar reunint els poetes de la Generació del 27. El seu llibre La Flor de Califòrnia és considerat un dels primers i més purs llibres de prosa surrealista en la literatura espanyola. Va ser detingut i empresonat a Màlaga el 24 de juliol de 1936 al costat del seu pare, Salvador, i el seu germà Francisco. Els tres van ser trets de la presó provincial per milicians el 22 d'agost i afusellats davant les tàpies del cementiri de Sant Rafael.
MARÍA DE LOS ANGELES MARTÍNEZ MADROÑO
María dels Àngels Martínez Madroño és una de les dones afectades i vinculades a la causa dels bebès robats a Espanya i les maternitats coercitives del franquisme. Va formar part del grup de dones que van visitar i van fer visibles les condicions del centre de la institució de Peñagrande a Madrid. Aquest centre, dependent del Patronat de Protecció a la Dona, va estar sota el focus de les recerques a causa del tancament de mares joves i internes els fills de les quals, en molts casos com el seu després d'haver-lo donat a llum als 16 anys, presumptament van acabar en xarxes d'adopcions irregulars i sostracció de bebès.
XAIME QUINTANILLA MARTÍNEZ
Nacido a la Corunya, metge, escriptor i polític, la seva activitat política es va centrar en la defensa del galleguismo i el socialisme, participant en la I Assemblea de les Irmandades dóna Fala en 1918 i en altres assemblees polítiques. Primer alcalde republicà de Ferrol, en 1931, al capdavant d'una corporació municipal composta pel PSOE i el Partit Radical. Després de la revolta militar contra el govern republicà el 18 de juliol de 1936, va ser empresonat primer en Mariña i després en el vaixell presó Plus ultra, sent afusellat el 18 d'agost pels revoltats en les tàpies del cementiri del barri ferrolano de Cnio, juntament amb altres catorze presos.
ALBERTO JIMÉNEZ FRAUD I NATALIA COSSÍO LÓPEZ-CORTÓN
Alberto, nascut a Màlaga, va ser professor i pedagog, secretari de la Junta per a Ampliació d'Estudis i primer director de la Residència d'Estudiants. I un deixeble destacat de Francisco Giner dels Rius. Natalia Cossío, historiadora i traductora, era filla de Bartolomé Cossio, una de les figures més importants de la pedagogia espanyola, successor de Giner dels Rius al capdavant de la Institució Lliure d'Ensenyament, i impulsor de les Missions Pedagògiques. Alberto i Natalia van contreure matrimoni i van compartir una profunda vinculació amb el projecte pedagògic de la Institució Lliure d'Ensenyament i la Residència d'Estudiants. Després de l'esclat de la guerra d'Espanya van haver de prendre el camí de l'exili. Van viure en Paris, Cambridge i Oxford on van sofrir múltiples penalitats, però van mantenir sempre l'esperit i la memòria intel·lectual de l'Espanya de l'Edat de Plata. Van tornar a Madrid en 1963, per poc temps fins a viatjar, a Ginebra on Alberto va ser traductor de l'ONU. Després de la mort del pedagog, Natalia va presidir la fundació dedicada a la preservació i reimpressió de les seves obres i llegat cultural.
LA GALERNA DE VAGUES DE 1976
No es pot entendre la Transició ni la conquesta de la democràcia a Espanya sense la reivindicació social i les vagues que es van produir abans i després de la mort del dictador. Només en el primer trimestre de 1976 es van desencadenar més de 17.000 vagues en el territori espanyol, la major ona de mobilitzacions obreres després de la Guerra d'Espanya. La pujada de salaris i la reducció de la setmana laboral van ser les reivindicacions que les van motivar. Es va iniciar amb la paralització del metre de Madrid. A ella es van sumar aturs massius en la SEAT, la construcció, el metall i l'ensenyament. Mes de dos milions de treballadors en vaga en tot el país. El conflicte més greu i simbòlic va ocórrer a Vitòria-Gasteiz on la intervenció policial del 3 de març es va saldar amb 5 morts i centenars de ferits. Les vagues de 1976 van ser decisives per al col·lapse del projecte continuista de Carlos Arias Navarro, accelerant la fi del seu govern al juliol de 1976 i forçant l'obertura democràtica de la Transició. La reivindicació social constitueix un de les fites fundacionals de la nostra democràcia.