- La declaració BIC d'esta Col·lecció suposa el màxim nivell de protecció que contempla la Llei de Patrimoni Històric Espanyol 16/1985
- L'arxiu fílmic i documental de l'Escola de Cinema és, al costat del del No-Do, un dels patrimonis de titularitat pública més complets que custòdia Filmoteca Espanyola
- Pel·lícules associades a este arxiu estan disponibles en la nova plataforma digital pública per a l'audiovisual espanyol, PLATFO
El Consell de Ministres ha aprovat este matí, a proposta del ministre de Cultura, Ernest Urtasun, el Reial decret pel qual es concedeix la màxima protecció patrimonial a la Col·lecció de les pràctiques de l'Institut de Recerques i Experiències Cinematogràfiques (IIEC) i de la seua successora, l'Escola Oficial de Cinematografia (EOC), com a Bé d'Interés Cultural (BIC), en la categoria de bé moble.
Urtasun va anunciar l'inici del tràmit el passat octubre durant una de les activitats del programa de celebració del Dia del Cinema Espanyol. En paraules del ministre de Cultura, “declarant Bé d'Interés Cultural este arxiu, volem enviar un missatge molt clar: el cinema espanyol és un dels grans patrimonis culturals del nostre país, un patrimoni viu que beu de la memòria de l'Escola de Cinema i de la seua definitiva influència”. Per això, va dir, “des del Govern continuarem protegint, difonent i promovent el valor del nostre patrimoni cinematogràfic i audiovisual. I continuarem recuperant una memòria cultural que quasi mig segle de dictadura no va aconseguir esborrar”.
L'arxiu fílmic i documental de l'Escola de Cinema és, al costat del del No-Do, un dels patrimonis de titularitat pública més complets que custòdia Filmoteca Espanyola. La institució va iniciar la seua activitat en 1947 com a Institut de Recerques i Experiències Cinematogràfiques (IIEC) a l'Escola d'Enginyers Industrials de Madrid. En 1962 va passar a dir-se Escola Oficial de Cinematografia (EOC), mudant-se a la Devesa de la Vila fins al seu tancament, en 1976. Oferia formació en huit especialitats: direcció, producció, decoració, interpretació, guió, cambres, so i tècnica de laboratori.
En les seues classes es van formar cineastes com Luis García Berlanga, Juan Antonio Bardem, Manuel Gutiérrez Aragó, Iván Zulueta, Víctor Erice o Basilio Martín Patino, entre molts altres, i de la mà de Carlos Saura, Mario Camus, Francisco Regueiro o Joaquim Jordà van sorgir moviments com el ‘Nou cinema espanyol’ o la ‘Escola de Barcelona’. En la segona etapa es van titular en direcció i realització de manera pionera autores com Josefina Molina, Cecilia Bartolomé o, més tard, Pilar Miró en guió.
Durant les seues tres dècades i 28 cursos acadèmics d'existència, l'Escola de Cinema va ser un fort atractiu per a les elits culturals del país. Escriptors, artistes, periodistes, polítics i arquitectes van ingressar, o van intentar ingressar, en la institució. L'artista César Manrique, el mag Juan Tamariz, el polític Alfonso Guerra, les periodistes Rosa María Mateo i Paloma Chamorro o els escriptors Rafael Sánchez Ferlosio, Adelaida García Morales, Fernando Sánchez Dragó i Clara Janés van sentir en algun moment la crida d'este centre formatiu, clau en l'entorn cultural de la segona meitat del segle XX.
Actrius durant la dictadura
El pes específic de les dones també va ser capital a l'escola. Encara que quantitativament van ser poques (dels 1.515 estudiants que van aconseguir ingressar, només 180 van ser dones) i el masclisme imperant els va posar algunes traves (en el primer curs de 1947 només se'ls va permetre matricular-se en les especialitats d'interpretació i decoració), van aconseguir fer-se visibles i reivindicar el seu lloc en la societat a través de la seua participació en els projectes de dues especialitats: interpretació i direcció.
Esmeralda Adam, Concha Gómez Conde, María Elena Flores, Luisa Muñoz Schneider, Mercedes Juste, Julia Peña o Victoria Vera van crear, en alguns casos, personatges femenins que poc o res havien de veure amb el model de dona que fomentava el règim dictatorial de Franco.
Col·lecció de pràctiques
Durant el seu pas per l'Escola Oficial de Cinema, els alumnes realitzaven exercicis pràctics, un material que ara conforma un ric patrimoni audiovisual produït per una excepcional generació de cineastes espanyols. Entre les pràctiques, la més coneguda era la de ‘Els 100 metres lliures’. Es tractava d'un exercici en el qual comptaven només amb cent metres de pel·lícula, tres minuts de duració, amb els quals els alumnes s'esforçaven al màxim per contar una història en la qual podien, al no estar pensada per a l'exhibició, sortejar a la censura i disposar d'un espai de llibertat, alié a la realitat social del moment.
Amb estos materials, en el marc de la celebració del Dia del Cinema Espanyol el passat 6 d'octubre, Filmoteca Espanyola va organitzar l'exposició ‘Els 100 metres lliures: Vida i miracles de l'Escola de Cinema (1947-1976)’, que va poder visitar-se en la seu del carrer Magdalena, a Madrid, fins al mes passat.
La col·lecció que ara es protegeix està formada, entre altres materials, pel contingut audiovisual d'eixes pràctiques realitzades per cineastes com Luis García Berlanga, Juan Antonio Bardem, Basilio Martín Patino, Carlos Saura, Manuel Summers, Mario Camus, Francisco Regueiro, José Luis Borau, Víctor Erice, Cecilia Bartolomé, Josefina Molina, Pilar Miró, Iván Zulueta, Jaume Chávarri, Manuel Gutiérrez Aragó, Pedro Olea o Ferran Colomo.
En total són uns 1.770 títols en diferents formats, des de 16mm en blanc i negre fins a 35mm amb so i en color, que recullen l'evolució de la tecnologia durant estes dècades i que permeten entendre els canvis al cinema espanyol.
A més, es completa amb un ric arxiu documental amb projectes de classes, guions, fitxes d'alumnes, actes de claustres, exàmens, sol·licituds d'ingrés o fitxes d'exhibició, entre altres documents.
Materials disponibles en la plataforma digital PLATFO
Part dels materials de la Col·lecció de l'Escola Oficial de Cinema, que han sigut declarats BIC hui, es poden consultar en la Plataforma Fílmica Oline Espanyola, PLATFOEnlace extern, s'obri en finestra nova, en accés obert i gratuït.
PLATFO és la plataforma digital per a l'audiovisual espanyol, impulsada pel Ministeri de Cultura, a través de l'Institut de Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA), presentada el mes de març passat al Cinema Vaig daurar. Es tracta d'un projecte que busca millorar la visibilitat i accessibilitat del contingut audiovisual espanyol, tant per a professionals de la indústria com per al públic en general. Entre els seus continguts i eines, s'inclouen mòduls d'exhibició de pel·lícules, però també espais per al desenvolupament de projectes, la visibilitat de nous talents i l'impuls de la distribució internacional.
La plataforma es troba en fase beta, i inclou actualment un apartat històric en el qual ja estan disponibles fons de Filmoteca Espanyola, incloent els ja citats arxius de l'Escola de Cinema, així com altres fons públics com la Filmoteca de Catalunya, La Filmoteca Valenciana i l'Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca.