Passeig de la Castellana

Història del Palau

Don Ignacio de Figueroa, marqués de Villamejor, vivia en 1885 en la zona antiga de Madrid, en un enorme casalot, pròxim a la plaça del Progrés, en l'antic carrer de Barri Nou 12, hui denominada Conde de Romanones. Igual que molts altres nobles establits en la Cort, va decidir traslladar la seua residència a l'Eixample, triant per a això el passeig de la Castellana, la zona més privilegiada, on els terrenys havien adquirit major valor i comptaven amb bones comunicacions, tant amb el centre com amb l'hipòdrom; es va adjudicar el terreny on estava instal·lat el Panorama Nacional, que havia eixit a subhasta pública per haver fet fallida davant el poc èxit de l'espectacle

Al setembre de 1885 va demanar que li fóra feta la tira de cordes per a la nova construcció. Un mes més tard, l'arquitecte municipal Enrique Sánchez i Rodríguez va marcar les alineacions i rasants a les quals hauria d'ajustar-se l'edificació, però fins a dos anys més tard no es va demanar la llicència per a construir-ho.

El projecte de la casa-palau presentat a l'Ajuntament està signat per José Purkiss per a portar la direcció facultativa malgrat ser mestre d'obres. L'edifici consta de tres façanes, la principal reculada del passeig per a deixar un pas als carruatges, la secundària a Alcalá Galiano i la tercera deixant un pas lliure entre el palau i l'hotel Ametller cap a les cotxeres situades en el soterrani.

Compta amb planta soterrani, en tota la seua extensió, planta baixa reculada sobre la rasant del carrer amb una escalinata d'accés i plantes principal, segona i àtic.

El desmunt i pas de carruatges es van iniciar a l'abril d'eixe mateix any i en finalitzar es va començar la construcció del palau, que no va acabar fins a desembre de 1893.

Fins ara ve atribuint-se al mestre d'obres José Purkiss, amb raó, ja que els plans, conservats en l'Arxiu de la Vila de Madrid, estan signats per ell. No obstant això, Luis Mª Cabello Lapiedra en estendre el certificat de terminació de l'edifici diu textualment: "... les obres del qual han sigut projectades i dirigides successivament pel mestre d'obres don José Purkiss i l'arquitecte don Pascual Herraiz...".

En analitzar les obres i els dibuixos de tots dos s'ha arribat a la conclusió que l'autor possiblement haja sigut Herraiz, perquè hi ha una clara línia de continuïtat en les seues obres d'eixe període.

No obstant això, com no havia encara obtingut oficialment el títol d'arquitecte en el moment de demanar la llicència de construcció, possiblement el Marqués de Villamejor va recórrer a Purkiss per a presentar els plans i col·laborar en la construcció. Hi ha un altre fet que corrobora esta conclusió : " Pascual Herraiz va ser l'arquitecte de don Ignacio de Figueroa fins a la mort d'este últim" com assegura Vicente García Cabrera. En canvi Purkiss va tindre un estil arquitectònic allunyat de l'eclecticisme classicista d'este edifici.

En 1899 va morir el marqués de Villamejor i va continuar vivint en ell la seua viuda, -un parell d'anys-, Donya Ana de Torres Córdoba i Sotomayor qui va morir sis anys més tard, dejejando com a hereus del palau als seus fills: Rodrigo de Figueroa i Torres, duc de Tovar i Francisca de Figueroa i Torres, comtessa d'Almodovar, que van vendre el palau a l'Infant d'Espanya i Príncep viudo d'Astúries, don Carles de Borbó i Borbó, segons consta en el Registre de la Propietat, a l'11 de maig de 1906.

El palau va patir una primera remodelació per a residència del seu nou propietari, que l'havia adquirit poc temps abans de les noces amb donya Mª Luisa d'Orleans, la seua segona esposa. En ell van habitar des de 1907 fins a 1914, i en ell van nàixer les seues filles Dolores, María de les Mercés i Esperanza. Donya María va ser la mare del nostre Monarca Joan Carles I.

No consta en el Registre cap nova venda, per la qual cosa don Carlos transfereix l'edifici al govern d'Alfons XIII, per a instal·lar la Presidència del Consell de Ministres.

Tampoc en l'Arxiu de Presidència del Govern s'ha trobat cap document que faça esment d'aquesta cessió. Sí, no obstant això, es va promulgar la Llei de 30 de Juny de 1914, per la qual s'autoritza la seua adquisició i, així mateix, s'aprova un crèdit de dos milions de pessetes, en el qual s'especifica que un milió nou-centes mil pessetes són per a l'adquisició de la casa palau.

La nova remodelació va ser duta a terme per José d'Espelius i Anduaga, l'arquitecte de Presidència. La planta baixa i primera es van adaptar per a Presidència i la planta segona va ser ocupada per la Inspecció Civil de Guerra i Marina i del Protectorat del Marroc i les caballerizas van desaparéixer per a deixar lloc a l'arxiu i altres dependències.

Hi ha poques referències fins al cap de la Guerra Civil, però en 1921 es va establir el Ministeri de Treball en el primer pis i, més tard, amb Cosí de Rivera, va ocupar part de Castellana, 3, el Directori Militar.

Són famosos els Consells de Ministres presidits per Manuel Azaña en el saló de Consells. En esta etapa els seus salons van ser reformats amb gran luxe, es van entapissar de seda i es van decorar amb aranyes, quadres i mobles portats del palau de Riofrío.

Va ser el Coronel Galarza qui va reobrir les seues portes com a seu de la Sotssecretaria de la Presidència del Govern, substituït en 1941 per Don Lluís Carrero Blanco.

L'arquitecte Diego Méndez va ser l'encarregat de la conservació de la Presidència del Govern des de 1955. La seua primera labor va consistir en una sèrie de reparacions, però en els anys següents va emprendre una sèrie de reformes interiors sense tocar els salons principals.

Va ser aprovada l'ampliació d'una planta que no es va fer i deu anys més tard es va tornar a plantejar l'ampliació davant la falta d'espai.

Méndez va projectar un pavelló que havia d'adossar-se en el costat sud prenent part del jardí de l'antic palau Egaña, a Gènova 29, per a eixamplar la Biblioteca i l'Arxiu, que tampoc es va fer.

Però la idea es va reprendre en els últims anys de la vicepresidència de Carrero Blanco, instal·lant en el nou pavelló la cafeteria. Els serveis de Presidència del Govern havien crescut tant que a poc a poc es van anar ocupant altres edificis, com a Castellana 5 i part d'Alcalá Galiano 8, amén d'altres pisos en un entorn pròxim.

En 1976 es va obrir un nou període històric al nostre país i per al Palau de Villamejor va començar una època de canvi d'inquilins i amb això es van fer diverses reformes en el seu interior.