El Govern d'Espanya ha homenatjat avui, en el Centre Niemeyer d'Avilés (Astúries), als qui, després de la Guerra i durant la dictadura, van haver d'abandonar el país per força per motius polítics i ideològics. Aquest acte ha reconegut el paper d'aquests homes i dones, que van ser fonamentals en la defensa de la democràcia, tant des de l'exili com en la lluita contra el feixisme a Europa i Amèrica Llatina.
La cerimònia, en la qual han internvenido la ministra d'Igualtat, Ana Redondo; el president d'Astúries, Adrián Barbón; i el secretari d'Estat de Memòria Democràtica, Fernando Martínez, ha incidit en el paper dels anomenats “nens de la guerra”, amb el lliurament de declaracions de Reconeixement i Reparació a les seves famílies. S'ha celebrat, a més, en la setmana del 80è aniversari de l'alliberament del camp de concentració de Mauthausen (Àustria), el 5 de maig de 1945, on van ser deportats més de 7.000 espanyols i espanyoles.
Més de 450.000 persones es van exiliar per causes polítiques després de la Guerra d'Espanya, i la seva aportació va ser fonamental als països que els van acollir, sent un factor clau de renovació cultural i intel·lectual. Escriptors, artistes, filòsofs i científics com Max Aub, María Zambrano, José Gaos o Clara Campoamor entre centenars de milers d'espanyols i espanyoles, es van establir en diferents països europeus i llatinoamericans, on van continuar la seva labor creadora i intel·lectual. La seva influència es va estendre a la literatura, la filosofia i la política. Van contribuir de manera activa als processos de democratització, desenvolupament cultural i lluita contra el totalitarisme. El van fer a Europa, en la resistència contra el nazisme; i a Amèrica Llatina, en els moviments contra les dictadures centreamericanes i del Con Sud.
Mauthausen i els camps de concentració nazi
Aquest cap de setmana tenen lloc en Mauthausen els actes de commemoració de l'alliberament de l'últim camp de concentració nazi, precisament el que va albergar a més persones procedents d'Espanya, exiliats capturats pel règim alemany i els seus col·laboradors. El règim de Franco no els va reconèixer i van ser identificats pels alemanys amb el triangle blau dels apàtrides i amb la "S" de "Spanier". S'estima que més de 5.000 persones que van arribar des d'Espanya van morir en el camp de concentració nazi de Mauthausen, a Àustria.
En el marc de la Llei de Memòria Democràtica de 2022, l'Estat reconeix per primera vegada de manera oficial a republicans i republicanes deportats a camps nazis com a víctimes del franquisme, i es compromet a reparar la seva memòria. L'Estat assumeix de manera expressa la seva obligació de protegir, mantenir i promoure la memòria democràtica d'aquestes víctimes, així com el deure d'honrar públicament la seva història, reconeixent que el règim franquista va abandonar i va negar la seva protecció davant el règim nazi.
Els nens i nenes de la guerra
Enguany, el Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica del Govern d'Espanya ha volgut celebrar l'homenatge a l'exili posant el focus en els nens i nenes de la guerra que van partir des dels ports d'Astúries, sobretot des del Musel, a Gijón. En plena ofensiva franquista sobre el nord d'Espanya, entre juny i octubre de 1937 centenars de menors dentre 4 i 14 anys van ser embarcats rumb a països solidaris com la Unió Soviètica, França, Bèlgica, Regne Unit o Mèxic, en una operació humanitària impulsada pel Govern de la República per a protegir-los dels bombardejos i la repressió.
Aquests menors, coneguts com a “nens de la guerra”, van viure un exili llarg, incert i, en molts casos, permanent. Alguns es van integrar als seus països d'acolliment i mai van tornar a Espanya; uns altres van participar en la Resistència europea durant la Segona Guerra Mundial o van sofrir noves tragèdies en contextos de conflicte, com va ocórrer amb els qui van ser acollits en la Unió Soviètica. La seva història és un símbol del desarrelament, però també de la resiliència i la dignitat de la infància republicana.
En aquest context, aquest matí s'han lliurat per part de l'Estat les Declaracions de Reconeixement i Reparació a les famílies de:
Núria Balcells dels Reis, coneguda literàriament com Núria Parés, va ser poeta, assagista i traductora. Amb tretze anys va sortir d'Espanya amb la seva família en 1938. Primer Paria, després Nova York, l'Havana i, finalment Mèxic, on va morir en 2010.
Pablo Benítez Castellano, que en 1939 va travessar la frontera francesa i va ser internat, al costat de la seva família, en el camp d'Argelès-sud-Mer. Posteriorment, tota la família es va exiliar a la Unió Soviètica. Va tornar a Espanya en 1957.
Rosario Celia Canteli Osegui, evacuada en 1937 de Gijón a la Unió Soviètica. Amb ella van marxar 3 germans: Ricardo, Marina i Amelia. Va retornar en 1996. Rosario és vídua d'un altre nen de la guerra, Ceferino Petit.
Alejandro Rodríguez Álvarez, conegut com a ‘Alexandre Casona’, membre de la generació del 27, lligat a la Institució Lliure d'Ensenyament, premi Nacional de Literatura, es va exiliar a Buenos Aires. Va tornar en 1962 i va morir a Madrid en 1965.
Aurora Correa Hidalgo, va arribar a Mèxic amb 7 anys en el grup conegut com els ‘Nens de Morelia’. La seva labor professional sempre va estar relacionada amb l'educació, la literatura i la difusió de la cultura. Va morir en 2008 en Guanajuato.
José Cuenca Pina, fill de José Cuenca, deportat a Mauthausen. En 1939 s'exilia a Algèria a bord del Stanbrook on és internat en els camps de concentració de Relizane i Bou Arfa. Va aconseguir reunir-se amb la seva família. Va morir en Colomb-Béchar en 1956.
Emilio Díaz Reverte, va partir en 1939 en l'Stanbrook, passatger número 316. Va passar pels camps de concentració de Camp Morand, Bou Arfa i Foum Defla. Es va exiliar a Montpeller fins al seu retorn a Barcelona en 1950, on va morir en 1957.
Alfredo Espinosa Gómez, fill d'Alfredo Espinosa, conseller basc de Sanitat afusellat en 1937. Aquest mateix any va marxar a l'exili a Bèlgica, on va romandre amb la seva família fins a 1940. Van retornar fugint de l'exèrcit alemany en condicions molt difícils.
Acracio Fernández Pérez. Amb el seu pare condemnat a cadena perpètua, embarca des de L'Havre fins a Leningrando, al costat de la resta de “nens de la guerra”. Torna en la primera expedició de nens retornats però torna a l'exili a Dinamarca i Bèlgica. Torna definitivament a Espanya en 1970.
Andrés Gimeno Palacios, es va exiliar en 1939 a bord del Stanbrook a Orà. Va passar per diversos camps i en tornar a Orà va ser director de diferents publicacions, igual que a França temps després. Va morir a Hendaia, en 1992.
Conrado Lizcano Montealegre. En 1939 aconsegueix arribar al port de Cartagena on embarca en el Campilo cap a Orà. Allí va patir tot tipus de dificultats i internaments en camps algerians. En morir Franco, torna a Espanya. Mor a Altea l'any 2000.
Pelayo José Lopez Pérez. Va sortir en la tardor de 1937 per a retornar i tornar a marxar-se en 1939 a França, on va partir a Mèxic a bord del Sinaia. En 2016 va retornar a Astúries i en 2020, als 94 anys, va morir a Gijón. Sempre va destacar per la seva gran sensibilitat en la recuperació de la memòria democràtica.
José Maldonado González. Elegit alcalde en el districte de Tuña pel Partit Republicà Radical Socialista en les eleccions municipals de 1931, i diputat en 1936, es va exiliar a França on va exercir com a ministre i president de la República en l'exili. Va tornar amb la democràcia. Va morir a Oviedo en 1985.
Teresa Medina Navascués. S'exilia amb la seva família a Mèxic, en el Mexique. Va treballar com a perruquera, dependenta, modista, redactora, directora de publicitat i escriptora. Es va integrar en un ambient intel·lectual, al costat d'altres exiliats com Octavio Paz, Max Aub i León Felipe. Mor a Mèxic en 2009.
Vicente Moreira Picorel. Va embarcar amb el seu germà Ramón amb destinació a la Unió Soviètica des del port El Musel, a Gijón. En 1945 s'inscriu, a Moscou, a l'Escola d'Arts i Oficis Artístics. Torna en 1956. És autor del monument commemoratiu als nens de Rússia, a la platja de l'Arbeyal, a Gijón. Mor a Madrid en 2009.
Maria Luisa Muñiz Concheso. Evacuada en 1937 des del port El Musel a Leningrad. Va estudiar en el ‘Internat per a nens cecs’ perquè era invident des de la infància, i a conseqüència d'una greu malaltia va perdre l'oïda. Es va graduar en la Universitat de Leningrad com a llicenciada en Filologia Russa. En 1987 torna amb el seu fill i s'instal·len a Astúries.
José Muñoz Congost. En acabar la guerra va embarcar en l'Stanbrook camí d'Orà. Va ser internat en el camp de concentració d'Hadjerat M’Guil. Es va establir a Alger i en 1947 va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Va morir en 1996 a Llemotges.
Francisco Padrino González. Exiliat en l'Stanbrook en 1939, va ser internat en diferents camps de treball i concentració en els quals va sobreviure fins a 1942. Es va reunir amb la seva família a Casablanca en 1956. Va tornar en 1980. Va morir a Madrid en 1994.
Matilde de la Torre Gutiérrez. Periodista, escriptora, pedagoga i política. Va ocupar la direcció general de Comerç i Política Aranzelària en els governs de Llarg Caballero, fins a març de 1937. Exiliada a França i, finalment, a Mèxic. Va morir en 1946, sent enterrada en el Panteó Espanyol.
Vicente Verdeguer Hipa. En acabar la guerra va haver d'exiliar-se per a evitar una mort segura. Va embarcar en l'African Trader i va arribar a Orà on va acabar en diversos camps de concentració i treballs forçats francesos. En 1960 va tornar a València i va prosseguir la seva militància en la clandestinitat. Va morir a Bétera en 2008.