Visita al capdavant italià | Foto cedida per la Casa Museu Unamuno a Salamanca

Els motius de la germanofilia. Madrid, Impremta Hel·lènica, 1917 CP Enrique Moral Sandoval | Col·lecció privada d'Enrique Moral Sandoval

Foto amb Rafael Altamira i Américo Castro en Reims. Grup d'homes observant les conseqüències dels bombardejos en Verdún. | Foto cedida per l'Ateneu de Madrid

La Vespa | Col·lecció privada de Juliol i José María San Luciano

Manuel Azaña Díaz naix al carrer Imatge d'Alcalá de Henares el 10 de gener de 1880, en el si d'una família de llarga tradició alcalaína. El seu pare, Esteban Azaña Catarineu, va ser alcalde d'Alcalá quan es va erigir l'estàtua a Cervantes i és autor de la Història de la ciutat d'Alcalá de Henares. La seua mare, Josefa Díaz-Gallo Muguruza, mor en 1889 i, poc després, el seu avi Gregorio. A l'any següent va morir també el seu pare. Manuel i els seus germans: Gregorio, Carlos, que morirà molt xiquet, i Josefa, van quedar a cura de la seua àvia, Concepción Catarineu.

Estudia secundària a Alcalá, en el col·legi Complutense Sant Justo i Pastor i en 1893 ingressa en els Agustins de l'Escorial. En 1898 aprova la llicenciatura de Dret en la Universitat de Saragossa i, dos anys després, presenta en la Universitat de Madrid la seua tesi doctoral La responsabilitat de les multituds.

Amb un grup d'amics fonga a la seua ciutat natal la revista Brises de l'Henares, i col·labora en Gent Vella. En totes dues amb el pseudònim de Salvador Rodrigo.

Treballa com a passant en un despatx d'advocats de Madrid, que abandona per a tornar a Alcalá a gestionar el patrimoni familiar. Administra les terres familiars, un tejar, una fàbrica de sabó i crea, al costat del seu germà Gregorio, una empresa d'electricitat. Fonga la revista La Vespa, dedicada a la crítica municipal.

En 1910 ingressa com a funcionari en la Direcció General dels Registres i del Notariat i el 4 de febrer de 1911, en la inauguració de la Casa del Poble d'Alcalá de Henares, pronuncia la seua primera conferència política El problema espanyol.

Sobre la seua infància.

Estimava els meus llibres, i l'estança en què llegia, i la seua llum, la seua olor. Estimava la casa, tan temorosa en els fosquejats, rondada per les ombres dels morts, plena al meu parer del ressò de certes veus extingides per sempre.

[…]

Les novel·les de Verne, de Reid, de Cooper, devorades en la melancòlica soledat d'una casona de poble aombrada per tantes morts, van despertar en mi una set d'aventures furiosa. Estimava apassionadament la mar. Somiava una vida errant […] Em succeïa el que als xiquets d'ara els ocorre amb el cinema: ells volen ser Fantomas com jo vaig voler ser el capità Nemo […]. Vaig devorar amb manifest estrall de la meua pau interior quants llibres d'imaginació vaig trobar guardats en la llibreria del meu avi: Scott, Dumes, Sue, Chateaubriand, una mica d'Hugo, traduïts, i els seus sequaços espanyols. Record haver viscut llavors en un món prodigiós. D'eixa prova, que em va servir per a entendre la bogeria del Quixot, va eixir enlluernada la meua afició precoç a llegir de tot.
El jardí dels frares. 1927.

Sobre l'ensenyament rebut

… no s'estudia per a saber, sinó per a aprovar, i no s'ensenya a discórrer ni es procura formar la intel·ligència sinó que s'obliga dels xics a recitar de cor ridículs manuals, plens d'insensateses […]

En general, als xics a Espanya no se'ls ensenya res que puga anar contra el prejuí religiós, ni contra determinades institucions; per a això no es tenen escrúpols a faltar descaradament a la veritat, o a presentar les obres, els treballs i els descobriments dels enemics […] grollerament adulterats.

[L'educació actual]… no s'encamina a formar el caràcter, posant el seu centre de gravetat en la pròpia consciència, adoctrinant als homes en els furs eterns del respecte de si propis, de la seua dignitat personal i del respecte que als altres és degut, sinó que es funda tota sencera en el dogmatisme religiós, d'on resulta que quan la fe es perd, desapareixen també per a la majoria dels homes els motius que abans van tindre per a ser honrats i totals.

El problema espanyol. Conferència pronunciada a la Casa del Poble. Alcalá de Henares, 4 de febrer de 1911.

Sobre el poder de l'educació:

Els homes de la meua generació […] no volem ni podem perdre l'esperança en el pervindre […]. D'ací el nostre propòsit de […] persuadir als nostres conciutadans que hi ha una pàtria que redimir i refer per la cultura; per la justícia i per la llibertat.

Per la cultura he dit i si el mediteu bé comprendreu que ho he dit tot.

[…]

Esta tasca, que és la més llarga, és la decisiva: "Doneu-me la Universitat -deia Renan- i la resta us ho abandone tot".

El problema espanyol. Conferència pronunciada a la Casa del Poble. Alcalá de Henares, 4 de febrer de 1911.

Sobre la Història:

Hi ha a Espanya […] un nucli de gents, cada vegada més xicotet, que ve oposant-se sistemàticament a la introducció en el nostre sòl de tota novetat, i que avorreix, en punt a idees, quant porta el marxamo estranger.

Buscar en el passat raons d'enemistat i interpretar la Història per a fer-la servir d'aliment a l'odi és una aberració […] tenim dret a girar la vista arrere sense orgull i sense melancolia, per a escarmentar amb els nostres errors i prendre exemple de les virtuts, del valor, de la perseverança, on n'hi haguera, i traure d'uns i altres lliçó per al pervindre.

Els motius de la germanofilia. Conferència pronunciada en l'Ateneu. Madrid, 25 de maig de 1917.

Sobre la democràcia:

Podrà Espanya incorporar-se al corrent general de la civilització europea? […] Què cal fer, quins mitjans hauran d'emprar-se perquè eixa transformació es verifique? […] L'únic mitjà […] és una instrucció, un ensenyament ben orientat i fermament donada des de l'escola fins a la Universitat […]

Essencialment l'organització democràtica exigeix: Un cos de votants; un cos de representants que aquells trien; un curt nombre d'homes de govern trets d'entre els que representen l'opinió de la majoria […] Eixe cos d'electors és la base natural i indispensable del règim, perquè com hi haurà govern del poble pel poble si no hi ha poble?

[…] ni al poble ni a ningú, cal donar-li trossos de pa, així com d'almoina, sinó organitzar la societat sobre bases justes que permeten que eixe tros de pa li ho guanye el poble mateix […]

Democràcia hem dit? Doncs democràcia.

El problema espanyol. Conferència pronunciada a la Casa del Poble. Alcalá de Henares, 4 de febrer de 1911.