1.6.2022
Gonzalo Capellán de Miguel, professor de la Universitat de la Rioja, ponent del Congrés Internacional «El Trienni Liberal dos-cents anys després»
- Intervé en el congrés amb una ponència sobre la caricatura com a mitjà d'acció política, un assumpte que manté la seva actualitat…
- Clar, vivim en un món de la imatge. Els historiadors estem més acostumats a treballar amb les fonts textuals, amb documents, amb la premsa, no obstant això, quan anem a les fonts de l'època ens adonem del poder de comunicació que va tenir la imatge i la cultura visual, que d'altra banda havia estat la cultura popular que tothom entenia i llegia. A vegades utilitzem la imatge només com una il·lustració bonica al text, però en l'època va ser un mecanisme de mobilització social, per a arribar a capes àmplies de la població i fer un discurs visual. La caricatura política és un discurs de contrapoder. La sàtira és un discurs contra el poder, crític amb el poder, i per això també perseguit. Les caricatures que mostraré s'han de fer en l'exili a Londres, arriben a Espanya de manera clandestina, les 'deté' la policia a França perquè no arribin, perquè saben la capacitat que tenien per a criticar a Ferran VII en una línia que ni feia la propaganda oficial ni permetia les llibertats de l'època.
- Va ser i és la caricatura i la il·lustració una eina realment més efectiva que la paraula?
- En molts casos sí, per com circulava, a més és un llenguatge més universal. Aquestes caricatures es generen a Londres, circulen per Espanya, arriben a Amèrica Llatina, es publiquen a Mèxic, es readapten als contextos. El general Narváez dirà anys després que tem més al llapis dels dibuixants i a les caricatures que a les armes dels militars... perquè vegem el poder que tenien per a fer arribar a l'imaginari social idees subversives, contra el poder. Trobem molts documents en tota la premsa del segle XIX en la qual se censura la caricatura, es deixa publicar l'article que acompanya, però no es deixen publicar les imatges, perquè el visual ridiculitza més, s'entén més i es considera molt més efectiu i ofensiu.
- El debat sobre els límits de l'humor i la llibertat d'expressió ve des de lluny.
- En això ens sorprenen les coses que veiem en el segle XIX, burlant fins i tot la llibertat d'impremta, les crítiques a un monarca com el rei Ferran VII, al qual es mostra com el tirà, amb orelles de ruc, bufonizado, ridiculitzat. Aquesta efectivitat de l'humor li donava a la gent una imatge irrisòria de tot un monarca absolut. Hem vist episodis contemporanis com el de Charlie Hebdo. Avui entenem més el que és el poder de la imatge, però no és una cosa nova, sinó una estratègia de comunicació que ja va circular a nivell popular i social en el segle XIX. Els historiadors hem de prestar més atenció a la cultura de la imatge i aquest tipus de fonts.
